En la nostra interacció quotidiana amb els dispositius digitals i els serveis d’Internet, assumim que tant els aparells com les plataformes de continguts estan al nostre servei i que obtenim de la xarxa allò que volem, fins i tot sense donar res a canvi. Però en realitat estem facilitant dades constantment i alimentant un sistema dissenyat per a ajudar-nos a compartir cada vegada més, a registrar, quantificar i difondre tot el que fem, on ens trobem i fins i tot què pensem. La nostra intimitat està cada vegada més exposada, fins al punt que es confon el privat i el públic, l’alié i el propi. Però això no es produeix per imposició d’un govern totalitari, com va imaginar George Orwell en 1984. No es tracta simplement del control exercit per un Gran Germà, sinó del desig de cada individu de mostrar-se davant dels altres en una societat que celebra l’individualisme i en una indústria tecnològica que facilita els mitjans per a fer-ho i es finança amb les nostres dades.
Amb tot, la clau està a preguntar-nos: Per què necessitem fer-nos visibles en les xarxes socials? Com construïm el nostre ego a força de likes? Les tecnologies digitals han creat situacions per a les quals encara no s’han assentat unes normes socials, i les conseqüències de les quals ens costa preveure. Les obres de diversos artistes que treballen amb nous mitjans ofereixen un marc de reflexió i experimentació en el qual es revelen les maneres en què està canviant la nostra intimitat i com es forma la identitat personal en la societat de la informació. Examinant diversos projectes artístics i les aportacions de teòrics i investigadors, plantejarem alguns temes amb els quals treballar entorn del concepte de privadesa en l’era digital i de la formació del jo en un espai incert que, com una banda de Möbius, no distingeix entre interior i exterior.
Sempre connectats/des
Abans, quan ens connectàvem amb un mòdem a Internet, iniciàvem una “sessió” en ocupar la línia telefònica amb la connexió de dades i esperàvem que el mòdem es connectés fent uns sorolls particulars que no podíem desxifrar però vàrem aprendre a reconèixer.
La diferència entre “online” (connectat) i “offline” (desconnectat) era molt clara, i a més assumíem que la nostra connexió era unidireccional, com quan mirem la tele: només rebem informació. Això no obstant, l’intercanvi de dades a Internet sempre és bidireccional, enviem dades i en rebem constantment. Com afirma Clay Shirky en aquesta cita, tot i que pensem en la comunicació en termes de mitjans tradicionals, ara la comunicació és “de tothom a tothom.”
A aquesta comunicació de tothom a tothom cal afegir el fet que ara estem sempre connectats/des: ja no hi ha l’opció “offline,” atès que els nostres dispositius es connecten constantment a Internet sense ni tan sols demanar-nos-ho. La nostra presència a la Xarxa, particularment dins les xarxes socials, és permanent i sempre visible per als altres, així que tot i que no estem connectats, sempre estem allà, sempre estem disponibles.
“Se supone que uno está conectado o no lo está. […] El estado en la Red no permite ambigüedades […] Una manera de resolver la ambigüedad es estar «siempre conectado», aunque estés durmiendo, en el baño o inconsciente. Todos los discursos oficiales de la Red exigen que estemos conectados y disponibles, o bien desconectados y aún así disponibles.”
Alex Galloway. The Exploit. A Theory of Networks. University of Minnesota Press, 2007: 126.
Qui controla les meves dades?
També hem de tenir en compte que els missatges, enllaços, fotos i vídeos que compartim amb amics i familiars no passen directament d’una persona a una altra, sinó que són enviats als servidors d’una empresa estrangera que els gestiona i els conserva durant tot el temps que vulgui. Les grans empreses formen part així de la nostra intimitat i tenen la capacitat de saber més de nosaltres que nosaltres d’elles. Jaron Lanier anomena a aquestes empreses com a “servidors sirena” (pel fet que ens atreuen i ens fan donar-los les nostres dades) i denuncia una superioritat d’informació: sempre estem donant dades, tant si volem com si no.
“… el auténtico problema [con las tablets y smartphones] es que no puedes usarlas sin ceder superioridad de información a alguien. En algunos casos ni siquiera puedes encenderlos sin ceder información personal.”
Jaron Lanier. Who Owns the Future?. Londres: Penguin Books, 2014:xvii.
Capitalisme de vigilància
Grans empreses com Google i Facebook han establert el seu model de negoci en l’ús de les nostres dades, i per a obtenir la “matèria primera” ens faciliten nombroses eines gratuïtes i serveis que emprem diàriament. Shoshana Zuboff descriu aquest model de negoci com a “capitalisme de vigilància.”
“Google es la zona zero de una nueva subespecie de capitalismo que obtiene beneficios de la vigilancia unilateral y la modificación del comportamiento humano. Este es un nuevo capitalismo de vigilancia.”
Shoshana Zuboff, “The Secrets of Surveillance Capitalism”, Frankfurter Allgemeine, 3 maig 2016.
Segons alguns autors, el fet que les dades personals s’hagin convertit en un negoci fa que la privacitat es converteixi en el futur en un privilegi: haurem de pagar per evitar que les empreses facin servir les nostres dades, contractant “extres” per coses que abans eren gratuïtes, com succeeix amb les companyies aèries de baix cost.
Kevin Kelly: “la privacidad es una ilusión, pero vas a tener toda la que puedas pagar.”
Glen Newey: “la ryanairización de la vida social: cuando se convierte lo que era gratuito en unidades de pago.”
Evgeny Morozov. To Save Everything, Click Here: The Folly of Technological Solutionism. Nueva York: PublicAffairs, 2013
Vigilància i exhibicionisme
Un enginy tecnològic avui en dia quotidià i humil com és la webcam ens serveix per a reflexionar sobre la relació entre tecnologia i intimitat. La primera càmera web que es va instal·lar servia als informàtics del laboratori de computació de la Universitat de Cambridge per vigilar una cafetera. Només cinc anys després, l’estudiant Jennifer Ringley va instal·lar una webcam al seu dormitori per a mostrar la seva intimitat en la Xarxa. La web JenniCam va tenir molt èxit durant 7 anys i va facilitar a Ringley un model de remuneració econòmica basat en l’exhibició de la seva intimitat.
En 1999, l’emprenedor Josh Harris va reunir 150 persones a un soterrani de Nova York i els va oferir viure allà sense cap mena d’intimitat, mentre eren enregistrats les 24h del dia amb càmeres. El projecte es va anomenar QUIET: We Live in Public. L’experiment va durar poc, però suposà un antecedent d’allò que serien les xarxes socials, on participem en un espai col·lectiu mentre donem les nostres dades a una empresa. El mateix Josh Harris ja ho deia:
“Todo es gratis, excepto los vídeos que haremos sobre ti. Esos vídeos nos pertenecen.”
El concepte de vigilància ens porta a pensar en el Panòptic, el model de presó ideat per Jeremy Bentham en 1791 que cercava el màxim control amb un mínim de gestió: els vigilants podien veure fàcilment tots els presos, però aquests darrers no sabien en quin moment els estaven vigilant.
Diverses empreses estan aplicant una forma de vigilància similar als seus treballadors, amb sistemes que controlen tots els seus moviments. El benefici és doble: si el treballador sap que és vigilat, es comportarà com s’espera d’ell. Si no recorda que és vigilat, l’empresa obté una informació real del seu comportament.
En les xarxes socials, la vigilància ja no es limita a qui controla el servidor i les dades, sinó que es produeix també entre els mateixos usuaris: tothom es vigila, tothom observa el que fan els altres. En entorns com Facebook, això es tradueix en un mercat d’atenció en el qual intercanviem likes i col·leccionem seguidors.
Com hem comentat abans, tot això es converteix en negoci, i són cada cop més les persones que, com Jennifer Ringley, estan disposades a guanyar diners venent la seva intimitat i la imatge de si mateixos que han creat. El ventall és ampli, des de YouTubers i celebrities a treballadors sexuals, la Xarxa ofereix innumerables formes d’exhibicionisme.
Al mateix temps, la difusió de dades sobre la nostra vida, accions, localització i preferències facilita un control encara més precís i la quantificació de les persones, que gradualment es veuen reduïdes a un nombre que determina la seva posició social i les seves opcions d’obtenir una feina, estudiar, o millorar la seva qualitat de vida, com està succeint a la Xina amb l’anomenat Zhima Credit.
Ego i extimitat
Davant la pèrdua de privacitat en l’era digital, també cal demanar-se: per què necessitem publicar la nostra vida a la Xarxa? Sigmund Freud ens ofereix una resposta en afirmar que en la construcció del nostre jo sempre és present “l’altre,” el model a seguir, l’adversari, i en definitiva el conjunt de persones que ens envolten i la mateixa societat a la qual pertanyem. Hom crea la pròpia identitat en relació a la societat i al grup de persones amb les quals hom s’identifica. Aquest procés és continu, i com assenyala Zigmunt Bauman permet anar canviant la pròpia identitat a partir de les experiències viscudes i anar “reescrivint-se” a un mateix constantment.
“La nuestra es una «identidad de palimpsesto», un yo con forma de tablilla donde se puede escribir, borrar y escribir de nuevo; una identidad temporal hecha de una serie de episodios, cada uno cerrado en sí mismo, como si fuera una colección de fotos”
Zygmunt Bauman, en Béjar, H. Identidades inciertas: Zygmunt Bauman. Barcelona: Herder, 2007:127.
Jacques Lacan explica aquesta relació amb “l’altre” emprant el terme extimitat, que per ell significa reconèixer que dins la part més íntima de cada persona hi ha quelcom extern, la influència d’aquell altre que són els models a seguir, les persones, comunitats i valors amb les quals hom vol identificar-se.
“lo que es lo más íntimo justamente es lo que estoy constreñido a no poder reconocer más que fuera.”
Jacques Lacan, Seminario 16 (1969)
Serge Tisseron també empra el terme extimitat però per descriure la tendència a mostrar la pròpia intimitat, inspirat pel programa de televisió “Loft Story” (el “Gran Hermano” de la televisió francesa).
Extimidad: “El movimiento que empuja a cada cual a mostrar una parte de su vida íntima, tanto física como psíquica.”
Serge Tisseron, L’intimité surexposée (2001)
Els reality shows com Gran Hermano, que es popularitzen a partir de 1999 (el mateix any que Josh Harris crea la seva comunitat sense intimitat al projecte QUIET: We Live In Public), són un exemple del que Clay Shirky anomena la comunicació “d’un-a-molts”, segons l’estructura tradicional dels mitjans de comunicació. En aquest cas, es tracta d’una intimitat “d’un-a-molts”. Actualment, també la intimitat ha seguit el model proposat per Shirky en convertir-se en una intimitat “de-molts-a-molts”, és a dir, ara tothom comparteix la seva intimitat. Les fotos creades a Instagram en són un bon exemple: es tracta, a més, d’una intimitat fictícia, en la que la persona crea una versió millorada de la seva vida, com veiem en els projectes d’Amalia Ulman o Carolyn Stritch.
Estranys familiars
En 1972, el sociòleg Stanley Milgram va investigar amb els seus alumnes les relacions entre les persones a les ciutats. Va observar que, per exemple, a una aturada de metro es reuneix diàriament la mateixa gent però aquestes persones no es relacionen entre elles. Va descriure aquest fenomen amb el terme “estranys familiars”, que defineix així:
“Para convertirse en un desconocido familiar una persona (1) debe ser observada, (2) repetidas veces y durante un cierto período de tiempo y (3) sin interacción alguna.
[…] El estatus de desconocido familiar no es una ausencia de relación, sino una forma especial de relación, con propiedades y consecuencias propias.”Stanley Milgram. The Individual in a Social World. Londres: Pinter & Martin, 2010 [1977]:60–62.
Avui en dia els estranys familiars són els perfils que troben a les xarxes socials, com ara Facebook. Construïm el nostre ego a partir de les mostres d’aprovació d’aquestes persones, moltes de les quals ni tan sols coneixem. Això genera constants comparacions amb els altres, i en el cas dels adolescents pot portar a efectes molt negatius en l’autoestima.
Màquines sinistres
Cal assenyalar que la invasió de la intimitat mitjançant les eines digitals es produeix habitualment a la llar. L’espai domèstic, que ha estat on tradicionalment es preserva la intimitat, té ara un “altre” al seu interior. Com hem comentat, mitjançant la webcam l’espai íntim del dormitori d’una jove es pot convertir en un escenari obert al públic. Ara, les grans empreses veuen en la llar un espai controlat i proper on poden donar serveis molt específics i també obtenir dades precises de les accions dels usuaris.
La tendència a connectar a Internet un nombre cada cop major d’objectes al nostre voltant en allò que es coneix com a “Internet de les coses” implica que hi ha cada cop més màquines intercanviant dades i detectant els nostres moviments. Els assistents de veu que ara comercialitzen empreses com Google, Amazon i Apple ens ofereixen la possibilitat de parlar amb un assistent automàtic que pot ajudar-nos en moltes tasques, però també ens està escoltant constantment. Alguns, com Echo Look d’Amazon, fins i tot ens fan fotos i ens diuen com hauríem de vestir-nos.
El fet de tenir aquestes màquines a casa, formant part de la nostra vida quotidiana i familiar però alhora recollint dades per una empresa, ens porta a pensar en el concepte de sinistre, que Freud identifica com a lligat amb l’àmbit domèstic, amb el que és familiar, però al mateix temps estrany i desconegut.
“lo siniestro sería aquella suerte de espantoso que afecta las cosas conocidas y familiares desde tiempo atrás.”
“La voz alemana «unheimlich» es, sin duda, el antónimo de «heimlich» y de «heimisch» (íntimo,secreto, y familiar, hogareño, doméstico)”
Heimlich, a. (-keit, f -en): perteneciente a la casa, a la familia; o bien: considerado como propio de tales
b) Se dice de animales mansos, domesticados. Contrario de salvaje
c) Íntimo, familiar; que evoca bienestar, etc.; calma confortable y protección segura.
d) Secreto, oculto, de modo que otros no puedan advertirlo, querer disimular algo.Sigmund Freud, “Lo siniestro” (1919)
Un exemple del que s’anomena sinistre, segons indica Freud, són els autòmats, les nines i en definitiva tots aquells “dobles” dels quals podem arribar a dubtar si són vius o no.
“E. Jentsch destacó, como caso por excelencia de lo siniestro, la «duda de que un ser aparentemente animado, sea en efecto viviente; y a la inversa: de que un objeto sin vida esté en alguna forma animado», aduciendo con tal fin, la impresión que despiertan las figuras de cera, las muñecas «sabias» y los autómatas.”
Sigmund Freud, “Lo siniestro” (1919)
Portat a l’àmbit de la nostra relació amb la tecnologia, el “doble” és la nostra pròpia imatge convertida en dades que ens descriuen, robada en una foto presa al carrer o extreta de les xarxes socials i en definitiva el nostre altre ego que és el perfil digital que mantenim en tota mena de plataformes en línia. Tal vegada un dia ens podran recrear a partir de les nostres dades…
