Havent rebut la invitació per a impartir un seminari el Dia de la Dona, prenent com a base una exposició hipotètica sobre el tema de la memòria, vaig decidir, doncs, dissenyar-lo a partir del treball de catorze dones i quatre col·lectius, entre els quals hi ha artistes, escriptores, dramaturgues, investigadores, compositores, dissenyadores i arquitectes.
La proposta pren com a punt de partida el títol “Molt lluny de qualsevol altre lloc” d’una de les obres de l’escriptora Úrsula Le Guin, autora d’assaig, poesia i ciència-ficció feminista. Entre la seua producció, és aquesta una novel·la insòlita, sense a penes traços de fantasia, que conta la relació entre dos adults joves que centren les seues vides en el seu futur i per als quals el passat és una cosa aliena i fora de tot interés. El títol de Le Guin serveix ací per a situar-nos en un pla evocatiu de situacions específiques, cada una singular, única i allunyada de totes les altres. Com així ho és cada instant quan succeeix, però la transcendència del qual es descobreix amb la distància que atorguen el temps i l’experiència.
El tema de la memòria sol adscriure’s a un context concret, això és, a un lloc i moment específics, i s’emparenta amb dos conceptes antagònics: el record i l’oblit. Així mateix, la memòria es relaciona amb la representació i amb la construcció d’imatges i relats, que s’entenen sovint com la projecció de visions des de perspectives concretes. Així, la memòria tracta de la versió de fets que són transmesos, silenciats o esborrats. Per a conéixer aquestes visions de memòria, l’art és un canal idoni, perquè serveix per a investigar rastres, assenyalar buits i silencis, revelar suplantacions i suggerir altres formes de lectura i de visió. I, així, també de pensament i acció.
La selecció d’obres que presenta aquesta hipòtesi expositiva inclou treballs que al·ludeixen a situacions socials, polítiques i culturals amb arrels en contextos de tot el món (per exemple, del Regne Unit a Corea, passant pels Estats Units, Espanya, Palestina, Alemanya o l’Orient Mitjà); totes aquestes tenen a veure amb l’empremta de poders hegemònics: sobre el paisatge, l’espai públic, les llibertats individuals i col·lectives i la identitat, a través de l’exercici de la política, l’economia o la seguretat i el control.
Encreuar la memòria amb l’art permet la formulació d’algunes preguntes que poden ser útils per a l’objecte d’aquest seminari: Com podem acostar-nos a aquestes situacions i abordar les problemàtiques que impliquen? Quines podrien ser altres formes de lectura, anàlisi o, simplement, de viure? Com podríem emprendre-les? Amb quina missió i expectatives?
En un altre dels seus llibres, La mà esquerra de la foscor, diu Úrsula Le Guin: “Apol·lo, el déu de la llum, de la raó, de la proporció, l’harmonia, el nombre. Apol·lo cega els qui s’entesten massa en l’adoració. No mires directament al sol. Entra en un bar fosc per una estona i pren-te una cervesa amb Dionysios, de tant en tant”. I afig: “L’única veritat que puc entendre o expressar és, lògicament definida, una mentida. Definida psicològicament, un símbol. Definida estèticament, una metàfora. (…) Parle dels déus; soc atea. Però jo també soc artista i, per tant, mentidera. Desconfia de tot el que dic. Estic dient la veritat.”
Els que segueixen són les visions de creadores que apel·len d’alguna manera o altra a allò que s’intenta definir com “memòria”, un concepte esmunyedís entre la mentida i la veritat, entre el record i l’oblit. Són propostes que ens conviden a viure en trànsit freqüent pel llindar del present, parpellejant entre la llum encegadora i la foscor absoluta. Travessar-lo sovint suposa adequar la mirada i afinar la percepció, per a conéixer i dubtar del que s’ha vist, per a experimentar-ho diferent, perquè a cada nova perspectiva hi ha un relat diferent que cal aprendre a llegir.
Assemble. Cineroleum. Londres, 2010
Entre els components del col·lectiu britànic Assemble (guanyador del prestigiós Turner Prize en 2015) hi ha artistes visuals, arquitectes, cineastes, antropòlegs o escriptors, i el treball col·laboratiu és el seu senyal d’identitat. Així, sovint treballen en situacions específiques amb els habitants d’un entorn concret, en propostes participatives que han derivat en la definició del seu treball com “Arquitectura progressiva”. The Cineroleum va ser un projecte d’iniciativa pròpia que, comptant amb la participació dels veïns, va transformar una gasolinera en desús a Clerkenwell Road (una de les vies més congestionades de la ciutat) en un cinema. En la base del projecte hi ha l’experimentació sobre què es pot fer amb les més de 4.000 gasolineres buides de la ciutat que són el rastre d’una cultura del cotxe que ja no és com va ser, amb la intenció de generar equips d’autoconstrucció sobre diferents prototips que podrien activar-se en diferents barris. La construcció disposa d’un mecanisme que plega les parets, de manera que el cinema es transforma en una graderia d’observació al mig del carrer. Sens dubte, un lloc privilegiat per a reflexionar col·lectivament sobre les transformacions urbanístiques i, per tant, polítiques i socials de l’entorn, en un moment de col·lapse del model econòmic i del clima, en què el combustible fòssil és un poderós símbol.
Cecilia Jonsson. The Iron Ring, 2014
El municipi de Minas de Riotinto deu el nom a les mines que van operar en l’explotació d’un subsol ric en minerals. The Iron Ring se centra en la contaminació del paisatge a causa d’aquesta explotació, la memòria de la qual és visible a primera vista en les aigües del riu, de color roig intens. A partir de la identificació d’una planta invasora (Imperata cylindrica), l’artista sueca es va proposar invertir els processos de la contaminació i extraure metall de les aigües a través de l’acció de la planta, que és hiperacumuladora de ferro. Per a fer-ho, va comptar amb la col·laboració d’experts en diferents àrees, com la biologia, la ferreria i la química.
Julia Schulz-Dornburg. Ruinas Modernas, 2013
Ruinas Modernas reuneix una sèrie extensa de fotografies que documenten els nous paisatges sorgits després de la bambolla immobiliària espanyola, de llarg a llarg del seu territori. Grans extensions de promocions immobiliàries inacabades donen lloc a paisatges desolats, fantasmes de l’especulació i la corrupció que va assolar moltes zones d’Espanya durant els 90. La confrontació d’aquestes imatges amb els noms d’aquestes promocions dona com a resultat una aproximació crítica i irònica a aquesta transformació.
House és la intervenció urbana que va realitzar l’artista britànica en una zona de Londres que havia sigut un dels seus últims barris victorians. Apel·lant a la memòria del barri, Whiteread va fer el buidatge en formigó de l’última casa que quedava dreta, a escala real. Monument recordatori de la destrucció de la memòria, l’escultura va guanyar el Turner Prize en 1993, circumstància que no va evitar la seua demolició huitanta dies després de la presentació, davant de la controvèrsia que va alçar.
Susan Philipsz. Part File Score, 2014
Part File Score és una instal·lació sonora que Susan Philipsz va fer a partir d’una de les seues investigacions sobre persones que van haver d’exiliar-se per motius polítics. En aquest cas es tracta de Hanns Eisler (1898–1962), un dels artistes que van estar en la llista negra del House Un-American Activities Committee, que operava als Estats Units després de la II Guerra Mundial. El compositor, d’origen austríac i jueu, que va abandonar Europa en 1938 fugint del nazisme, va ser finalment deportat en 1948 per ser sospitós de ser informant del comunisme, i va deixar inacabades algunes de les seues composicions per a Hollywood, on era molt reconegut (fins i tot amb alguns Oscars). La instal·lació de Philipsz presenta els documents de seguiment i vigilància de l’FBI a gran escala, fosos amb les partitures d’Eisler, on es barregen les anotacions de control amb les de creació. En uns altaveus, l’artista va presentar el so de notes aïllades de violí de diferents composicions del músic que, en ser reproduïdes alhora, creaven una atmosfera sonora plena de suspens, temor i mals presagis, com la que va impregnar aquells dies de seguiment i sospita en la vida d’Eisler.
Holly Herndon & Metahaven. Home, 2014
Una vegada van ser desvelades les accions de vigilància massiva i robatori de dades en 2014 per part de la NSA a milions d’usuaris de companyies telefòniques, la compositora i música americana Holly Herndon i l’estudi holandés de disseny Metahaven van crear Home com a resposta. En el videoclip apareix una pluja de pictogrames que es correspon amb la visualització del material d’encriptació de la NSA, que van alliberar al món juntament amb la cançó, que donava compte del que havia passat.
Rimini Protokol. 50 Kilometers of Files. A Walk-in Stasi Radi Play, 2011
La companyia alemanya de teatre Rimini Protokol va treballar amb els arxius alliberats de la Stasi, el servei d’intel·ligència del Berlín Est durant la guerra freda. Van elaborar una sèrie de càpsules sonores amb transcripcions dels arxius, on es donava detall de seguiments i esdeveniments vinculats a diferents enclavaments de la ciutat. Els usuaris podien recórrer cada punt del mapa en un itinerari sobre l’espai públic en el qual revivien aquests fets, escoltant mentre caminaven.
El projecte versa sobre els llibres palestins saquejats per Israel en 1948 i guardats en la Biblioteca Nacional Jueva de Jerusalem. Es tracta de fotografies ampliades dels exlibris d’aquests llibres, els quals informen dels seus propietaris i les seues circumstàncies, així com dels periples dels llibres per biblioteques de diferents països, del saqueig i destrucció de la cultura. Aquesta instal·lació va ser presentada en la Documenta de Kassel de 2012, juntament amb intervencions en algunes façanes i tanques publicitàries amb la informació escrita d’algun d’aquests exlibris, llibres perduts d’una cultura, la palestina, desubicada i, en certa manera, perduda.
Walk consisteix en un passeig que els visitants de la Documenta 13 van poder fer en l’Alter Bahnhof de Kassel, seguint les instruccions de l’artista canadenca a través d’un Ipod i els seus auriculars. Seguint l’itinerari per l’estació, podia resseguir-se la història de la ciutat en primera persona, en present i in situ. En particular, la que tenia a veure amb l’estació, i conéixer episodis terribles de la II Guerra Mundial i les comunitats jueves de la ciutat sota el poder dels nazis, que se superposaven al que estava succeint en aqueix instant.
Forensic Architecture. Atimah, Syria, 2015
Forensic Architecture és una agència d’investigació independent amb base en la universitat londinenca de Goldsmiths. Es tracta d’un grup interdisciplinari d’investigadors, que inclou arquitectes, acadèmics, artistes, cineastes, desenvolupadors de programari, periodistes d’investigació, arqueòlegs, advocats i científics. Investiguen fets com ara atacs, bombardejos o saquejos esdevinguts en zones militaritzades i dels quals no es dona compte oficial. Per a això, es valen de les fotografies i informació que comparteixen en les xarxes socials les persones pròximes als esdeveniments en qüestió, per a reconstruir les situacions i estudiar el material científicament. Els resultats són presentats, a més d’exposicions en museus i centres culturals, en comissions de la veritat, judicis i en informes d’incompliment dels drets humans a través de diferents instàncies.
Jumana Manna, A magical substance flows into me, 2015
Obert Lachmann va ser un etnomusicòleg germanojueu. En la dècada de 1930, el seu programa de ràdio “Música Oriental” explorava les tradicions musicals de Palestina i hi va incloure actuacions en viu regulars de músics de diferents grups ètnics i religiosos. Inspirant-se en els estudis de Lachmann, l’artista palestina Jumana Manna viatja a través d’Israel i els territoris palestins de hui amb gravacions del programa. Manna torna a visitar les comunitats que va estudiar, entre les quals hi ha jueus kurds, marroquins i iemenites, samaritans, membres de comunitats urbanes i rurals palestines, beduïns i cristians coptes, repetint les seues gravacions i fent-ne de noves per compte seu. Aquests intercanvis tenen lloc en les seues llars, oficines, estudis de gravació i llocs de culte, i s’intercalen amb escenes de la seua casa familiar a Jerusalem Est.
Teixint entre un lloc i un altre, es presenta l’entrellaçament del patrimoni i les identitats, juntament amb la imaginació d’una Palestina multifacètica ¿Com sonen aquestes cançons ara quan són interpretades per jueus marroquins, kurds o iemenites, per samaritans, membres de les comunitats palestines urbanes i rurals, beduïns i cristians coptes?
Quan una vertadera fascinació per la història es troba amb els sons del rabec, el saz, l’oud i les llandes, sorgeix una diversitat cultural que subverteix la distinció entre “àrab” i “jueu”. No hi ha fronteres nacionals ací, només cuines diferents on les persones fan música juntes: amb els seus convidats, mentre cuinen, mentre que algú prepara el café. Fins que la música esdevé tan contagiosa, diu Manna, que no pots deixar de ballar.
Regine Bashe + Dra. Ella Habiba Shohat + Michael Rakowitz. Dar Al Sulh, 2013
La comissària Regine Bashe, filla d’un músic iraquià jueu de Bagdad, va créixer enmig de l’escena musical dels àrabs iraquians jueus, vivint allò que l’acadèmic i crític de música Josh Kun anomena una “audiotopia”, on la identificació, l’alegria i la connectivitat va suavitzar les complicades complicacions de ser “un jueu àrab” en la diàspora. En aquest projecte va coincidir amb Ella Habiba Shohat, doctora en estudis culturals i jueva àrab mizrahi descendent d’una família de Baghdad; és una especialista en postcolonialisme i en els models de representació de l’Orient Mitjà, i ha escrit extensament sobre la identitat arabojueva. Ambdues van col·laborar amb l’artista d’origen també judeoiraquià Michael Rakowitz en el projecte Dar Al Sulh o Domini de la Conciliació. Va consistir en un restaurant entés com Dar Al Sulh, això és, un territori on s’ha aconseguit un acord entre musulmans i no musulmans i proporciona llibertat de religió, autonomia i protecció, com així va ser l’acord que es va aplicar als jueus a l’Iraq i en altres parts de l’Orient Mitjà.
Dar Al Sulh va ser un restaurant que va operar de l’1 al 7 de maig de 2013 a Dubai, i va ser el primer al món àrab que va servir la cuina dels jueus iraquians des del seu èxode, el qual va començar en la dècada de 1940 com a resultat de disturbis i represàlies. Després de l’establiment de l’estat d’Israel, hui en dia, es creu que menys de deu membres de la comunitat, que alguna vegada va ser de 150,000, romanen en tot el país. La carta del restaurant es va compondre de plats del receptari de l’àvia de l’artista, patrimoni gastronòmic jueu-àrab que va ser activat i servit en safates i plats recuperats després de ser abandonats en la diàspora. El restaurant actuaria com una màquina del temps per a traslladar-se a aquells temps en els quals els jueus no havien abandonat la seua ànima àrab i la seua cultura no havia sigut esborrada pel sionisme polític.
L’artista de Mumbai Shilpa Gupta reuneix en aquesta instal·lació una gran varietat de retrats de persones que per raons polítiques, socials o personals han hagut de canviar de cognoms, i així la seua identitat. Cada retrat està format per diverses imatges fragmentades i desplaçades que defineixen la vida i personalitat de cada persona. En algun dels fragments es pot llegir la declaració de la persona retratada, de pròpia mà, explicant els motius pels quals han hagut en algun moment de canviar-se els cognoms.
Actes Humans és una novel·la de l’escriptora sud-coreana Han Kang. En aquesta obra l’autora narra el que va ocórrer els dies anteriors i posteriors al 18 de maig de 1980 a Gwangju, on es va produir una de les més cruentes massacres al seu país, quan els estudiants es van manifestar per a reclamar democràcia i milers de joves van ser brutalment assassinats. Un dels escenaris de la novel·la és l’antic hospital militar, on van ser retinguts molts manifestants per a ser “corregits”, on van patir tortures i van ser assassinats en molts casos.
Apichatpong Weerasethakul. Constellations, 2018
Constallations és una instal·lació site-specific que va fer Weerasethakul a l’antic hospital militar de Gwangju, on van ser reclosos molts dels manifestants assassinats durant la matança de 1980 a la ciutat, quan demanaven democràcia. Emmarcada en la Biennal de Gwangju, la instal·lació es visitava al capvespre, quan en grups de quinze persones es podia penetrar en el recinte i deambular per les seues estances. En aquestes es podia apreciar un treball molt delicat amb la llum natural, així com diferents intervencions amb objectes animats i amb so en punts específics, que integraven el grup en un autèntic treball fílmic del qual eren els protagonistes, com fantasmes que revivien un espai de terror.
En Vespers, l’artista i investigadora Neri Oxman presenta tres sèries de màsqueres que ha desenvolupat amb el seu grup d’investigació Mediated Matter Group en el MIT. Es tracta de màsqueres mortuòries impreses en 3D amb dissenys que cultiven nova vida després de la mort. Així, en algunes d’aquestes caretes l’artista proposa conservar l’últim hàlit de la persona morta, on podran viure microorganismes que donaran forma a la màscara, a manera d’urnes biològiques. Així, les urnes estan habitades per microorganismes vius que han sigut dissenyats sintèticament per Oxman i el seu equip per a produir pigments i substàncies químiques útils per a l’“amplificació humana”, com ara vitamines, anticossos o substàncies antimicrobianes.
ENLLAÇOS I IMATGES:
Cecilia Jonsson. The Iron Ring, 2014
Susan Philipsz. Part File Score, 2014
Holly Herndon & Metahaven. Home, 2014
Janet Cardiff. Walk, 2012
Jumana Manna, A magical substance flows into me, 2015
PLANTEAMIENTO CONCEPTUAL DE LA EXPOSICIÓN
