El planeta està en transició: l’atmosfera ha sigut danyada per haver cremat bilions de tones de combustibles fòssils, el clima és cada vegada més extrem i impredictible, desertificació creixent, esculls coral·lins en extinció, masses de gel reduïdes i nivell del mar en ascens, extincions massives d’espècies i empobriment de la biosfera penetrada pels productes químics, plàstics i radionúclids.
Aquestes transformacions han portat els científics ha establir que estem en una nova època geològica, l’Antropocé: l’època dels humans, en la qual l’activitat de la nostra espècie ha modificat els sistemes de la Terra de tal manera que aquests canvis són observables amb les eines de l’estratigrafia i la geologia.
En aquesta època de crisi ambiental, a més de les ciències, les pràctiques artístiques són fonamentals per a recalibrar els nostres sentits i ajustar-los a la contradicció i volatilitat dels perills industrials. En aquesta activitat explorarem l’habilitat de l’art i l’activisme per a construir altres maneres de mirar, conéixer i posicionar-se davant de la devastació en curs.
Proposem, a més de les pràctiques artístiques i activistes, aproximar-nos a la crisi ambiental a través de tres perspectives diferents, tres maneres de veure i de conéixer complementàries vinculades a visions del món diferents i que, en certes ocasions, produeixen mons diferents.
La primera perspectiva és l’antropocèntrica. Està lligada a la ciència hegemònica, amb el traç d’una línia des de l’il·luminisme fins als nostres dies. L’espècie humana és entesa com un tot indiferenciat, i com la mesura de totes les coses. Aquesta és la perspectiva que diríem de l’Antropocé.
La segona perspectiva és la de dimensió del treball i del capital. És una perspectiva històrica que entén les transformacions actuals a partir de les relacions de producció i del seu impacte sobre la natura. És una perspectiva que en diríem ecomarxista, i que prefereix anomenar la nostra època no com l’Antropocé sinó com el Capitalocé.
Una tercera mirada s’acosta a la crisi ambiental des de la perspectiva dels animals i dels ecosistemes. És una perspectiva no occidental i no antropocèntrica. Ací entrarien les cosmogonies indígenes i alguns coneixements tradicionals, però també lectures de la natura/cultura en clau de ciència-ficció com la idea del Chthulucé, de la filòsofa de la ciència Donna Haraway.
A continuació, proposaré un cas d’estudi d’una catàstrofe ambiental observat a partir d’aquestes tres perspectives i d’una sèrie d’obres d’art i treballs. La idea és que aquest exemple servisca per a il·lustrar aquest acostament a partir de múltiples perspectives, en què vosaltres trieu un tema.
El meu objecte d’estudi és la catàstrofe nuclear de Fukushima.
FUKUSHIMA
Fukushima Daiichi Reactor 3 explosion
NHK
Vídeo 1 min
L’11 de març de 2011, un terratrémol de magnitud 9 en l’escala sismològica, el quart més intens registrat en la història, va fer tremolar durant sis minuts la Terra al voltant del seu epicentre en l’oceà Pacífic davant de la ciutat de Sendai. Consecutivament, un tsunami que va arribar a fer més de deu metres d’altura va arrasar 300 quilòmetres de la costa de Tōhoku i la vida de més de 18.000 persones, entre morts i desapareguts. El xoc de les ones sísmiques i de les ones gegants contra la central nuclear de Fukushima Dai-ichi, una de les més grans del món, van provocar que fallaren un darrere l’altre tots els sistemes de seguretat. Sense refrigeració, la calor de latència va fer que els nuclis dels reactors de les unitats 1, 2 i 3 se sobrecalfaren i es fongueren, i les subsegüents explosions d’hidrogen van rebentar els edificis de contenció que els albergaven. Totes les barreres de protecció van fracassar. La radiació es va propagar en totes les direccions.
“És el final de la vesprada. El sol es pon en un món devastat. Al final del carrer un
enorme dosímetre. És un aparell que mesura la radioactivitat que d’ara en avant
forma part del paisatge, imposant a tots el seu raig pesat, obtús i indiferent.”
Kenichi Watanabe, El món després de Fukushima.
Fukushima i l’Antropocé
“El tsunami que va colpejar el nord-est del Japó i les explosions consecutives a la central nuclear de Fukushima constitueixen un tot implacable, una interconnexió de catàstrofe humana, geològica i psíquica. L’entrellaçament d’elements naturals amb objectes industrials ha fet del nostre planeta un laboratori a l’aire lliure. Ja no hi ha cap lloc a la Terra que escape a aquesta experimentació. Si hi ha un epicentre geològic del terratrémol que va devastar el nord-est de l’illa d’Honshu, Fukushima i la seua planta d’energia representen l’epicentre simbòlic de l’Antropocé.”
Agnès Sinaï
Under nuclear threat
Luz Interruptus
Instal·lació
L’enigmàtica instal·lació titulada “Under nuclear threat” (Sota l’amenaça nuclear) va ser feta per Luz Interruptus, un col·lectiu anònim que fa propostes artístiques que consisteixen en intervencions efímeres amb elements lumínics en espais públics, utilitzant la llum com a matèria primera i la nit com a llenç. En paraules dels artistes, es tractava de simular una vida sota l’amenaça constant d’una fuita radioactiva. La seua intervenció pretenia posar en evidència la paranoia que patim des del començament de l’accident nuclear de Fukushima al Japó, un esdeveniment que demostrava, una vegada més, la fal·libilitat dels sistemes de seguretat de les centrals nuclears.
Inside the evacuation zone
Tetsuo Jimbo
Vídeo 12 min
El govern japonés va emetre l’ordre d’evacuació el 12 de març per als residents que vivien dins del radi de 20 quilòmetres de la planta d’energia nuclear Fukushima Dai-ichi. Des d’aleshores, els residents van deixar les seues llars, i la terra de ningú ha estat sense contacte amb la resta del món. Un periodista japonés, Tetsuo Jimbo, es va aventurar per la zona d’evacuació el diumenge passat i va presentar el següent informe en un vídeo. Diu que, dins de la zona d’evacuació, les cases, els edificis, els camins i ponts, que van ser enderrocats pel tsunami, estan completament intactes, i el ramat de bestiar i gossos domèstics, abandonats pels seus amos, es pregunta per la ciutat mentre el nivell de radiació continua molt més alt del límit legal.
Radiation Measure Station
Govern del Japó
Dispositiu físic
A Fukushima, la natura s’ha convertit en la zona, on la sensorialitat, resultat de milions d’anys d’evolució, no és capaç de percebre la presència de la radioactivitat en l’ambient. Aquesta nova època es caracteritza per la desorientació i per la necessitat de recalibrar els nostres sentits per a comprendre les transformacions biofísiques en curs.
Bad dreams
Ayesta & Bression
Fotografia
Prenent com a marc la figura d’Antropos, la fotografia d’Ayesta i Bression d’un salary man embolicat en una bambolla transparent exemplifica de manera expressiva la perplexitat d’un espai físic i mental transformat per la presència de la radioactivitat. L’escena forma part de la sèrie “Bad dreams” (Mals somnis), en què els fotògrafs van crear diverses escenes amb bambolles de plàstic i cel·lofana d’embolicar com una manera de representar les fronteres entre el que pot estar contaminat i el que no. Les fotografies de “Bad dreams” van ser fetes a la zona taronja, a les àrees on està prohibit viure però les visites durant el dia són permeses. En paraules dels fotògrafs, a través de l’ús de la ficció, pretenien revelar el que és invisible, les transformacions antropogèniques resultat de l’emissió radioactiva.
Retrace your steps
Ayesta & Bression
Fotografia
En la sèrie “Retrace your steps” (Tornar sobre els nostres passos), Ayesta i Bression van decidir centrar-se en els evacuats, als quals van demanar tornar a la zona d’exclusió per a retratar-los com si no haguera succeït res. Les fotografies, en un estil contrapublicitari, es van fer als espais que havien sigut quotidians d’aquestes persones —bugaderies, bars, poliesportius, botigues de discos i les seues pròpies llars—, convertits ara en llocs poc amistosos.
A body in Fukushima
Otake & Johnston
Vídeo 30min
“A body in Fukushima” (Un cos a Fukushima) és una sèrie de vídeos i fotografies en color presentats per la ballarina i coreògrafa Eiko Otake i el fotògraf i historiador William Johnston, feta als paisatges desolats de les estacions i vies abandonades de tren, i els inquietants camps buits de Tomioka. En la tradició del butoh, a vegades amb gestos vulnerables i en altres ocasions amb un semblant feroç, Otake encarna el dolor, la ira i el remordiment pels llocs perduts.
Blind
Yokihiro Shoda
Vídeo 6 min
La projecció del curt de creació “Blind”, del cineasta Yukihiro Shoda, va donar obertura a la Nuclear Free World Global Conference, que va tindre lloc a Yokohama el gener de 2012. El treball aborda amb la ficció el problema de la incertesa i l’angoixa dels pares al Japó davant del temor que els seus fills puguen emmalaltir per efectes de la radiació. En el context del fallout radioactiu, no fer-se preguntes sobre si els aliments o la pols del sòl estan contaminats condueix, segons Shoda, a la ceguera.
“Blind” està ambientada en un escenari hipotètic en què es podria haver convertit la ciutat de Tòquio en cas que els vents hi hagueren portat el núvol radioactiu. La història segueix les aventures d’un típic salary man que viu en una megalòpolis convertida en una societat postnuclear on les màscares de gas són un requisit de la vida diària. En el clímax oníric del curt, el protagonista és turmentat per un malson en què una xiqueta que segueix per la ciutat li revela el seu collaret de Txernòbil, la cicatriu al coll resultat de l’operació de càncer de tiroides.
We are all radioactive
Lisa Katayama
Vídeo 5 min
“We are all radioactive” (Tots som radioactius) és un documental per episodis dirigits per la periodista Lisa Katayama i el creador de TED Talks Jason Wishnow. Conta la història d’un grup de joves surfistes que ajuden a reconstruir la petita comunitat costanera de Motoyoshi, una destinació predilecta per als amants del surf que havia sigut arrasada pel tsunami del 3/11. Els episodis acompanyen els surfistes que acampen als trossos de terra no danyats i que ajuden a la reconstrucció del modus vivendi dels pescadors.
Encara que moltes àrees havien sigut reconstruïdes i els seus residents reubicats, altres estaven lluitant per tornar a les seues vides d’abans del desastre. Part de les imatges del documental van ser filmades pels mateixos surfistes i vilatans amb càmeres subaquàtiques. Per a aquells que viuen per a estar en l’aigua, com els surfistes, o de l’aigua, com els pescadors, les preguntes sobre l’efecte de la radiació són fonamentals. La qüestió de la normalització de la radioactivitat ambient és una de les qüestions que aborda “We are all radioactive”, que reflecteix la complexitat de les respostes personals davant d’aquestes incerteses.
Fukushima y el Capitaloceno
Pyramid of capitalist system
In Post-Fukushima Japan
Pal
The third bomb will never die
281_antinuke
Stencil art
En uns adhesius que van aparéixer a les parets dels carrers de Tòquio després de l’incident, dissenyades per l’artista anònim 281_Anti Nuke, el logotip de TEPCO és presentat com la tercera bomba, una que no morirà mai. És la consagració del poder de les megacorporacions com a subjectes històrics globals, amb una capacitat d’agència, almenys segons l’art de 281_Anti Nuke, en l’ordre de les bombes atòmiques.
Finger pointing worker
Kota Takeuchi
Vídeo
Red Card
Chim Pom
Foto
En una acció similar feta l’any següent, un treballador treia una targeta roja a l’edifici destruït del reactor 3 de Fukushima, com si d’un àrbitre de futbol es tractara. Es va tractar d’una de les intervencions del grup d’art de guerrilla de Chim↑Pom. Com Takeuchi, un dels membres del col·lectiu s’havia enrolat com a treballador subcontractat temporal a les tasques de neteja de la planta, i duia a terme la seua acció en un lloc on es registraven nivells de radioactivitat molt alts.
No owner substance
Akira Tsuboi
Oli sobre fusta
En la retòrica corporativa postcatàstrofe, “les substàncies radioactives que s’adhereixen a les plantes i als camins no són nostres”, “no pertanyen a ningú”, “són substàncies sense amo”. Aquestes eren les afirmacions del comité per a la defensa de TEPCO l’agost de 2011 al tribunal regional de Tòquio, reflectida en la pintura “Oblit a Fukushima”, de l’artista Akira Tsuboi.
“Shit, he’s dead”
Akira Tsuboi
Oli sobre taula
La pintura “Sh*t, he’s dead” d’Akira Tsuboi denuncia l’ocultació de les víctimes laborals dins de la central de Fukushima i el mantra dels 0 morts mantingut de manera constant per part de TEPCO i de la indústria nuclear: “no va morir ningú a causa de la radiació a Fukushima”.
Fukushhh
Andrew Mullberry
Il·lustració
“The darkness of Fukushima Daiichi”
Shigeru Mizuki
Manga Art
Un dels pioners va ser l’escriptor Kunio Horie, quan en 1979, l’any de l’accident de la central de Three Mile Island als Estats Units, es va infiltrar en la central de Fukushima fent-se passar per un treballador subcontractat a fi de registrar de primera mà què ocorria allí. Basat en les seues experiències dins de la central, Horie va publicar un llibre titulat Genpatsu Jipushi (Gitanos nuclears). Els seus textos van ser acompanyats pels dibuixos de Shigeru Mizuki, un dels mestres del manga d’horror de l’època. Intuint què ocorreria 32 anys després, les il·lustracions de Mizuki mostraven uns treballadors que lluitaven dins de la calorosa planta per a contindre una fuita de material radioactiu provocada per un error de gestió. Les il·lustracions de Mizuri van ser publicades per primera vegada en el llibre Fukushima Genpatsu no Ya mi (La foscor de la central nuclear de Fukushima).
Fukushima i el Chthulucé
“Per a fer un món millor per a la vida, el Chthulucé
ha de recollir el fem de l’Antropocé,
l’exterminisme del Capitalocé, i fer una pila
de compost molt més calent per als possibles
passats, presents, i futurs.”
Donna Haraway
“Nature”
Ayesta & Bression
Fotografia
Mirar, pensar, sentir els paisatges de la zona de Fukushima, a partir de la figuració del Chthulucé, ens incita a la recerca d’històries entre el fet científic i la ciència-ficció. Ens porta a l’aprehensió del problema des de la hibridació i el diàleg compromés entre l’art, la biologia i l’activisme; quines són les històries que esdevindran entre espècies en les contingències de la crisi nuclear? Finalment, si Haraway concedeix al Chthulucé una capacitat regeneradora a partir de la figura del compost, què passarà en les aigües, els boscos i els fangs convertits en unes ecologies de la radiació? Com estan, humans i altres criatures de la Terra, que conviuen amb el problema a Fukushima?
“The radiation is under control”
Anonymous
Meme d’Internet
El terratrémol, el tsunami i l’accident nuclear de l’11 de març de 2011 van suposar un seguit de grans desafiaments a les comunitats de les zones afectades; va ser un esdeveniment que va canviar la vida per a un gran nombre de persones. La gent que vivia al voltant de la planta nuclear de Fukushima va rebre informació molt contradictòria sobre els nivells de radiació alliberats i els seus efectes per a la salut. El mantra oficial repetia des del començament: “no hi ha perill immediat”, “la radiació està sota control”.
Radiation Map
Safecast
Web
La creació de la xarxa independent i cartografia digital de dades lliures sobre radiació Safecast és un exponent de l’escala actual d’aquest fenomen. La plataforma va ser creada ad hoc tres setmanes després de l’inici de l’accident com una reacció al buit d’informació per part del govern i de TEPCO. Com assenyala Sean Bonner, un dels seus cofundadors i codesenvolupador del programari de la plataforma, si haguera existit Safecast quan el govern va declarar la primera evacuació amb simples cercles concèntrics, els resultats de l’evacuació haurien sigut probablement diferents.
“Alone in the Zone”
Vídeo 15 min
La història més famosa és la de Naoto Matsumura, un arrosser de Tomioka, localitat coneguda pels seus bells cirerers en flor, que va ser devastada pel terratrémol i el tsunami. A causa de la seua proximitat a la planta de Fukushima Dai-ichi, els 16.000 habitants van ser evacuats. Matsumura va fugir amb la seua família a la veïna ciutat d’Iwaki per a refugiar-se a casa d’uns parents, però aquests van rebutjar acollir-los per si portaven contaminació radioactiva. Com que no tenia plaça disponible en els refugis habilitats pel govern, Matsumora va decidir tornar a Tomioka i encarregar-se dels seus animals. Els animals de Matsumora, com els de totes les granges de l’àrea d’evacuació, havien sigut abandonats a la seua sort quan les famílies van haver de deixar-los arrere
“Godzilla”
Lindsay Graze
Il·lustració
L’afirmació de Haraway que els mites del passat no van ser derrotats per la modernitat industrial és literal. Construïda a la costa sobre el Cinturó de Foc del Pacífic, la zona de més activitat sísmica del planeta, les forces tectòniques del terratrémol i de la col·lisió del tsunami amb la planta nuclear de Fukushima Dai-ichi van desencadenar l’inici de la catàstrofe. Com en la il·lustració de l’artista gràfica Laurie Greasley, en què el model simulat de contaminació per cesi radioactiu del Pacífic pren la forma d’un Godzilla de mida oceànica; la ciència i la ciència-ficció solen confondre’s a Fukushima.
“Sievert Rising”
Frederick DeWilde
Vídeo 30min
Vídeo experimental sobre dos xics que exploren la zona d’exclusió postapocalíptica de Fukushima. El vídeo combina gravacions trobades i visuals generats per ordinador a partir de dades GPS i càlculs de radiació recopilats per ciutadans japonesos.
Trace
Shimpei Takeda
Fotografía
Takeda necessitava veure un registre sòlid, físic, del desastre, visualitzar la devastació invisible d’alguna manera. El seu treball “Trace” (Rastres): registres sense càmera de contaminació radioactiva, estrenat a la biennal d’art de Fukushima de 2012, recull mostres de sòl de dotze llocs diferents de valor històric i cultural, com temples, santuaris, camps de batalla, ruïnes i un hospital. Takeda va utilitzar la tècnica d’autoradiografia per a exposar les mostres de sòl a materials fotosensibles en una caixa de llum que va segellar per un període de més d’un mes. El decaïment de les partícules emissores de radiació ionitzant escampades pel sòl van imprimir una pel·lícula d’halur de gelatina de plata, amb la creació de belles imatges monocromes. Takeda ha ideat i posat en pràctica una manera accessible per a registrar i visualitzar les reaccions químiques i radiològiques inherents als ingredients actius del sòl. La seua obra és un registre físic del desastre en imatges abstractes que contraresten la narrativa imperant i permeten percebre amb més claredat la presència de la contaminació radioactiva en la vida quotidiana a Fukushima després de les fusions dels reactors. Manifesten la radiació en aquesta materialitat innegable.
Autoradiography
Masimichi Kagaya
Foto i vídeo
https://www.lensculture.com/projects/412872-autoradiograph-visualize-ra
Masamichi Kagaya és un dels artistes que, en el context post-Fukushima, utilitza aquesta tècnica per a mostrar els efectes normalment invisibles de la radiació. En col·laboració amb científics de la Universitat de Tòquio, Kagaya ha fet una sèrie d’impressions a partir de mostres contaminades d’animals i objectes recollits a la zona d’exclusió. Des de la intersecció d’art, biologia i activisme, les autoradiografies de Kagaya són representacions visuals de la trobada material dels cossos biològics dels animals en llibertat amb els radionúclids antropogènics que abans estaven dins dels reactors. Són imatges fantasmagòriques que ens recorden que, en el drama, alhora abstracte i concret, de la catàstrofe nuclear, els humans no són els únics actors ni les úniques víctimes.
Invisible Pain
Florian Ruiz
Fotografia
Els boscos radioactius són el tema d’una de les fotografies incloses en “Invisible Pain” (Dolor invisible), un projecte de l’artista visual Florian Ruiz. Amb un equip fotogràfic rudimentari format per una càmera estenopeica que va emprar amb temps d’exposició llargs, el treball de Ruiz planteja la presència de la imperceptible radiació als paisatges de Fukushima i la capacitat de representar-la. Les seues fotografies són una acumulació de fragments visuals que van agafar al mateix lloc però des de diferents angles, acompanyats del nivell de radiació en sieverts (Sv) a la qual va estar exposada la pel·lícula. Un procés d’impressió sobreescalonada crea una vibració, una eixida de la realitat que pretén revelar la presència de radiació en la imatge que dona lloc a una espècie de vertigen o malestar relacionat amb la tremolor del que és invisible i perillós.
“Decontamination troops”
“Investigation on Radioactive Contamination in Japan”
Greenpeace
