Privadesa digital. El jo en la banda de Möbius
En la nostra interacció quotidiana amb els dispositius digitals i els serveis d’Internet, assumim que tant els aparells com les plataformes de continguts estan al nostre servei i que obtenim de la xarxa allò que volem, fins i tot sense donar res a canvi. Però en realitat estem facilitant dades constantment i alimentant un sistema dissenyat per a ajudar-nos a compartir cada vegada més, a registrar, quantificar i difondre tot el que fem, on ens trobem i fins i tot què pensem. La nostra intimitat està cada vegada més exposada, fins al punt que es confon el privat i el públic, l’alié i el propi. Però això no es produeix per imposició d’un govern totalitari, com va imaginar George Orwell en 1984. No es tracta simplement del control exèrcit per un Gran Germà, sinó del desig de cada individu de mostrar-se davant dels altres en una societat que celebra l’individualisme i en una indústria tecnològica que facilita els mitjans per a fer-ho i es finança amb les nostres dades.
Amb tot, la clau està a preguntar-nos: Per què necessitem fer-nos visibles en les xarxes socials? Com construïm el nostre ego a força de likes? Les tecnologies digitals han creat situacions per a les quals encara no s’han consolidat unes normes socials, i les conseqüències de les quals ens costa preveure. Les obres de diversos artistes que treballen amb nous mitjans ofereixen un marc de reflexió i experimentació en el qual es revelen les maneres en què està canviant la nostra intimitat i com es forma la identitat personal en la societat de la informació. Examinant diversos projectes artístics i les aportacions de teòrics i investigadors, plantejarem alguns temes amb els quals treballar entorn del concepte de privadesa en l’era digital i de la formació del jo en un espai incert que, com una banda de Möbius, no distingeix entre interior i exterior.
Pau Waelder
Crític d’art, investigador i comissari. Doctor en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on exerceix com a professor col·laborador en Humanitats. Com a docent i investigador, ha impartit cursos i ha pronunciat conferències en nombroses universitats i centres d’art contemporani. És autor de material docent de diverses assignatures del grau d’Humanitats de la UOC i de diversos cursos d’art i cultura digital realitzats per la UOC i LABoral Centro de Arte y Creación Industrial. Ha sigut comissari d’exposicions com “Real Time”, “Art en temps real” (Arts Santa Mònica), “Data Cinema” (Media Art Futures) i “Extimidad. Art, intimitat i tecnologia” (És Baluard), entre altres. Editor de la secció de Media Art en la revista art.es, escriu regularment per a ETC Media i és editor de continguts dels blogs d’art, disseny i nous mitjans Art Matters i Design Matters de la UOC.
Jordi Ferreiro
Jordi Ferreiro (Barcelona 1982) és artista i educador. El seu treball consisteix en una recerca sobre els processos de recepció i interpretació de l’obra d’art, tant en el context educatiu com en l’artístic, per mitjà de l’ús de la performance i la participació dels públics.
Ferreiro recorre a formats entesos com a pedagògics dins de la institució expositiva per a transformar-los en formats artístics (i viceversa) a partir de l’ús de la col·laboració i el diàleg, de tal manera que allò que tradicionalment s’ha entés com a visites guiades (The Emperor’s New Clothes), audioguies (A Conversation with the museum or A performance to be performed), conferències (Le Lotissement du ciel, Hyperconference) i esdeveniments participatius (The presence or another Story/Another occasion) es transformen en altres coses.
El treball de Ferreiro intenta generar interferències entre els departaments de curadoria i mediació de les institucions culturals, allunyant la seua pràctica dels canals tradicionals de difusió de l’art. Sota aquesta premissa, Ferreiro ha realitzat projectes en diferents institucions d’àmbit internacional, com ara Z33 (Bèlgica), Zacheta Gallery (Polònia), MAC (Museu d’Art Contemporani de Bogotà), Lugar a Dudas (Cali), Valand Academy (Göteborg), Gaîté-Lyrique (França), i d’àmbit local com el MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), CaixaForum (Centre Cultural de la Fundació La Caixa), Fabra i Coats (Centre d’Art Contemporani de Barcelona), Matadero (Madrid) i La Casa Encendida (Madrid).
Foto: Grégory Chatonsky, L’Enclave (2013)
