1
Actitud
Des que vaig començar en l’àmbit de la producció cultural contemporània amb Javier Marroquí, sempre hem mantingut una línia de treball vinculada a l’art de compromís social. En l’evolució d’aquest, l’art actual ha seguit un procés de materialització progressiva, les obres han passat de ser objectes a ser accions i processos. Un dels aspectes que més destacaria en aquesta evolució és l’actitud dels artistes a l’hora d’afrontar des de l’art problemàtiques socials concretes. Durant diversos anys ens dediquem a estudiar les que anomenem “potencialitats crítiques positives” de la societat. Amb aquest nom ens referíem a la capacitat d’alguns agents socials de fer “crítica positiva”. Què significa fer crítica positiva? Si entenem per “crítica negativa” aquella que es refereix a problemàtiques socials basant-se en la denúncia de fets i injustícies, la “crítica positiva” seria aquella que supera aquesta postura de denúncia centrada en una queixa passiva i adopta una actitud propositiva, que assenyala el problema, però al mateix temps, suggereix solucions o assaja alternatives que permeten superar aquest problema (Marroquí, J. 2008).
En el nostre projecte “Positive Critical Imagination” (2008), destacàvem que la major part de la producció artística dedicada a la crítica es fa des d’una perspectiva negativa. Quan parlem de producció artística incloem no només els treballs d’artistes, sinó també el treball fet des del comissariat, centres d’art i mitjans de difusió, especialitzats o no. El resultat és un panorama general dominat pel pessimisme, que cau sovint en la representació del drama i en el pitjor dels casos, en l’estetització. Els dos tipus de crítica són importants i necessaris, però les propostes que sorgeixen des d’una crítica positiva estan en una major sintonia amb el nostre temps i demostren més poder de transformació social. Aquest tipus de crítica és una oportunitat de canviar el discurs de la negativitat per un altre més encaminat a aconseguir un món millor.
Durant el temps que hem dedicat a aquest tema, hem vist com les fronteres entre l’art i l’activisme social eren cada vegada més difuses, artistes que adopten estratègies de grups activistes i activistes que usen expressions i solucions creatives que venien del món artístic. És clar que en tots els casos hi havia un objectiu comú: buscar un món millor. Una de
les nostres cites preferides d’Antonio Negri és “Sempre és possible crear nous mons”; si llegim Antonio Negri i Michael Hardt, descobrim que el concepte de multitud, encaixa perfectament amb el que observàvem en l’obra d’alguns artistes i agents socials que treballen des de la crítica positiva.
2
Imperi i Multitud
Imperi, Multitud i Commonwealth formen la trilogia escrita per Negri i Hardt; el segon d’aquests llibres, Multitud, és el fil conductor d’“Actituds singulars”. A continuació, compartisc algunes idees que s’extrauen de la lectura del llibre.
Totes les cites entre cometes pertanyen a Negri i Hardt.
Abans de parlar del concepte de multitud convé aclarir un concepte previ, el d’imperi. Negri i Hardt utilitzen aquest terme per a parlar d’una nova forma global de sobirania; aquella en què el seu poder està per damunt de qualsevol estat-nació. L’imperi està constituït per una sèrie d’organismes nacionals i supranacionals que s’uneixen per a establir un domini. El concepte d’imperi no té res a veure amb l’imperialisme, aquesta forma de sobirania adopta una estructura diferent, una estructura en xarxa, sense centre ni fronteres, en la qual, per descomptat, es troben alguns de els estats-nació més poderosos com els EUA, però són una part de l’Imperi; la xarxa la completen les principals corporacions capitalistes i les institucions supranacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), les Nacions Unides (ONU), l’Organització Mundial del Comerç (OMC)…
Negri i Hardt descriuen el concepte de multitud com un ésser social format per singularitats comunes, sense forma determinada, com una “nova carn” que s’ha convertit en el centre de la producció i reproducció de la societat contemporània i que disposa del potencial necessari per a crear una societat diferent, una societat alternativa. “Som una multiplicitat de formes de vida singulars que al mateix temps comparteixen una existència global comuna”. La multitud és part de l’imperi, però també és el seu revers, una força amb capacitat per a aprofitar les estructures i estratègies d’aquest i fer-li front amb la construcció d’un contraimperi. “La globalització també crea nous circuits de cooperació i col·laboració que s’estenen per damunt de les nacions i dels continents i que fan possible un nombre il·limitat de trobades.”
En Multitud, Negri i Hardt diferencien el terme de multitud del de poble, el de masses i el de classe obrera. Quan es parla de poble, el poble és un, “molts individus sota una mateixa identitat”. En parlar de masses, en aquestes hi ha diversitat, però en el fons predomina la indiferenciació. Quan es parla de masses, les diferències de les persones que componen aquests grups desapareixen en el conjunt, són grups de persones dirigits que no prenen decisions per si mateixos. El concepte de classe obrera és molt limitat, ja que estrictament englobaria només els treballadors industrials, i deixaria fora agricultors i altres treballadors; si entenem el concepte de classe obrera d’una manera més àmplia, abastaria tots els assalariats, però encara deixaria fora totes aquelles persones, majoritàriament dones, que es dediquen a treballs no remunerats.
El concepte de multitud és molt més inclusiu, la multitud no està unificada, es compon d’un conjunt de singularitats que comparteixen un context comú en què hi viuen. És un subjecte actiu diferent i múltiple, la construcció i acció d’aquesta es fonamenta en allò que hi ha en comú, però el que més interessa és que aquest conjunt de singularitats, en relacionar-se, produeix allò comú. Per a Negri i Hardt, la comunicació i la col·laboració de la multitud no es basa tant en allò que tenen en comú els seus components, sinó en allò que produeixen en comú; d’aquest tipus de producció en diuen “producció biopolítica” i arriba a tots els aspectes de la vida (social, econòmica, cultural i política). “Compartim la vida en aquest planeta, compartim règims capitalistes de producció i explotació, i compartim somnis comuns sobre un futur millor. Per tant, la nostra comunicació, col·laboració i cooperació no es basen només en allò comú que hi ha, sinó que també produeixen, al seu torn, nous elements comuns.”
En el llibre Multidud trobem un relat titulat “Dos italians a l’Índia”. En 1961 Alberto Moravia i Pier Paolo Pasolini van viatjar junts a l’Índia; després cada un va escriure un llibre a partir d’aquella experiència. Moravia va escriure Un’idea dell’India, que se centrava en les diferències i tractava d’explicar quins aspectes diferenciaven els europeus dels indis. Pasolini, en canvi, va escriure L’odore dell’India, que explicava totes les similituds que trobava amb Itàlia, olors, ritus, els xiquets… i la conclusió d’aquest era que l’Índia és igual a Itàlia. Hardt i Negri critiquen les visions dels dos en fer un acostament que pren Europa com la referència en què es basa la comparació; aquesta visió els limita i els impedeix apreciar les singularitats de l’Índia. “Una vegada que hem reconegut la singularitat, el que és comú comença a emergir.”
Una de les preocupacions de Hardt i Negri és saber com pot prendre decisions la multitud. Per a ells la resposta podria estar en l’analogia que fan del cervell humà; no hi ha una neurona que pren les decisions sinó una multitud que es coordina i es posa d’acord. De la mateixa manera que la multitud “produeix en comú i produeix el que és comú”, també podria arribar a prendre decisions en l’àmbit polític. “La intel·ligència de l’eixam, tots junts som més intel·ligents que qualsevol de nosaltres en solitari.”
3
La guerra com a obstacle de la multitud
Per a Negri i Hardt hi ha una possibilitat de tindre per primera vegada una democràcia a escala global, l’obstacle que ens separa d’assolir aquesta democràcia és l’“estat de guerra global” en què vivim. Fins ara les guerres es lliuraven entre entitats sobiranes, normalment estats-nació però amb el declivi d’aquests, canvia també la guerra. Els dos autors consideren que actualment l’estat de guerra és permanent i ontològic; fins i tot en el cas en què no s’haja deslligat, hi ha en tot moment l’amenaça que aquesta puga començar en qualsevol instant i amb unes conseqüències a escala global que afectarien tothom. Per a Negri i Hardt, la clau per a entendre l’estat de guerra actual està en dos sentits de la paraula excepció. En la modernitat, la guerra era l’excepció i estava reservada per a conflictes externs entre estats, i la pau era la norma. Amb el declivi dels estats-nació i l’esclat del que els autors consideren guerres civils de l’imperi, s’acaba amb la idea que la guerra quede confinada a situacions d’excepció; “l’estat d’excepció s’ha tornat permanent i generalitzat”. Tenint en compte l’estat d’excepció des d’un punt de vista jurídic, aquest comporta la suspensió de la constitució i atorga més poder a l’executiu per a protegir l’estat. Amb això s’arriba a la paradoxa que per a salvar la constitució cal suspendre-la, encara que se suposa que el període d’excepció ha de ser breu. Però, què ocorre si aquesta situació temporal no és breu? Què ocorre si es fa indefinida? Si l’estat de guerra és global i permanent, la suspensió de la democràcia acaba per ser permanent, els estats es tornen autoritaris i la democràcia es torna impossible.
L’altre sentit al concepte d’excepció és l’hegemonia dels EUA, un dels estats que forma l’Imperi. La guerra s’ha convertit en la base de totes les relacions de poder: no només controla la població, sinó que produeix i reprodueix tots els aspectes de la vida, és un règim de biopoder, un procés que regula l’ordre global per a l’Imperi.
El poder sempre depén de les resistències, per això, els governs dediquen recursos per a estudiar totes les formes de resistència; si les coneixen, poden treballar en la contrainsurgència. L’imperi no s’enfronta a un estat enemic, s’enfronta a una xarxa distribuïda (sense centre) i asimètrica. Per a enfrontar-se a aquesta nova forma, la solució passa per adoptar aquesta forma de xarxa en la mesura que siga possible.
4
El treball immaterial, combustible per a la multitud
Per a entendre l’estat de guerra global cal revisar les transformacions del treball i veure com aquests canvis han afectat els moviments de resistència. En l’actualitat, el treball immaterial ha adquirit una importància, en termes qualitatius, que ha desplaçat altres formes de treball que van tindre tot el pes en el passat. Encara que els treballadors que es dediquen a la producció immaterial siguen una minoria en comparació amb el total dels treballadors, les característiques del treball que produeixen transformen les altres formes de treball.
El treball immaterial “produeix béns immaterials com ara informació, coneixements, idees i afectes”; les capacitats transformadores d’aquests tenen un doble tall, característiques positives i negatives; entre les últimes trobem: la dificultat de separar l’horari laboral del temps lliure, la facilitat amb què l’empresa pot indagar en la vida del treballador, les condicions de flexibilitat que precaritzen contractes i horaris. Del costat positiu trobem la impossibilitat de reduir el treball immaterial a l’àmbit econòmic; aquest tipus de treball es desborda i afecta la producció i reproducció d’“idees coneixements i afectes”; és biopolític en la mesura que “està orientat a la creació de formes de vida social”. Una altra de les característiques del treball immaterial és que aquest es fa en comú i per la seua naturalesa crea relacions de col·laboració que, al seu torn produeixen més coneixement.
A partir de 1968 comença a canviar la forma dels moviments de resistència a causa de les transformacions en la força del treball; fins i tot les guerres de guerrilles comencen a canviar per a adaptar-se a les condicions de la producció postfordista, abandonen el camp i s’adapten a l’àmbit urbà amb la creació de sistemes d’informació, comunicació, cooperació i estructures en xarxa formant sistemes descentralitzats o policèntrics. “Les noves dimensions del poder exigeixen noves dimensions de resistència”. Ja en els anys 90, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) va ser tot un referent pel domini de la comunicació, la tecnologia i per basar la seua organització en estructures reticulars horitzontals i descentralitzades.
En les lluites desenvolupades durant les últimes dècades del segle XX es forja la relació entre resistència i desobediència. Apareixen els moviments organitzats sobre la base de polítiques identitàries i més tard, els moviments antiglobalització; tots aquests tenen en comú trets que els identifiquen com la resistència de la multitud, són organitzacions basades en models en xarxa distribuïda, no s’identifiquen amb cap partit ni segueixen un líder, es reafirmen en les seues diferències i són capaços d’organitzar-se i treballar junts per interessos comuns usant estratègies de presa de decisions democràtiques.
Fins a les protestes de Seattle, els moviments de protesta es regien per dos models, els que encarnaven una lluita unitària que estava encapçalada per un líder o la figura d’un partit o les lluites identitàries que rebutjaven la idea de lideratge i es basaven en l’afirmació de les seues diferències. Amb Seattle, els diferents grups es van organitzar en comú sense haver de renunciar a les seues diferències, potenciant la idea de comunalitat i singularitat en detriment de la d’identitat i diferència. Aquesta experiència es va convertir en la primera protesta global i en un model de mobilització del que és comú, un exemple de xarxa “oberta i distribuïda” capaç de crear des del que és comú. A Seattle es van unir protestes de diferent origen amb un denominador comú: eren qüestions que afectaven de manera global. Es va protestar contra les pràctiques de les multinacionals agroquímiques, contra el deute que esclavitza les economies més pobres, contra les polítiques de control que imposa l’FMI, contra l’estat de guerra permanent, etc.
Les protestes van ser pacífiques, però els mitjans de comunicació tenen interés especial a mostrar els episodis més violents, encara que aquests no siguen representatius de la protesta. L’abús de la força per part de la policia es va incrementar en cites posteriors i va deixar un ferit greu a Göteborg i un mort a Gènova durant la cimera del G8.
El sistema de la globalització capitalista ens ha portat a un sistema de desigualtat laboral en què es dibuixa un mapa mundial de l’explotació que diferencia el valor de la mà d’obra per la localització geogràfica, ja siga a petita escala dins d’una mateixa ciutat o estat, o a una escala més gran. Les grans empreses aprofiten les diferències en legislació i en matèria laboral per a deslocalitzar fàbriques i reduir costos; aquest tipus de pràctiques serveix com a amenaça per als treballadors de països del nord.
“La divisió entre ocupats i desocupats tendeix a desaparéixer; en l’era postfordista ja no hi ha ocupació estable; quan s’esmenta la flexibilitat laboral, en realitat el que ens estan dient és que cap lloc de treball és segur.”
5
La privatització del que és comú
Les formes de producció de coneixement tradicional no són reconegudes, i queden en una posició de feblesa tots els productes fruit d’aquest coneixement; aquests haurien de ser considerats patrimoni comú de la humanitat. En Multitud, Negri i Hardt conten el cas de l’arbre nim de l’Índia; des de fa segles que els agricultors indis molen la llavor d’aquest arbre i la utilitzen com a insecticida natural; en 1985 una multinacional química va aconseguir una patent per a utilitzar un plaguicida basat en el nim. Una cosa semblant va ocórrer amb altres empreses que van obtindre patents per la utilització de la cúrcuma. Moltes d’aquestes patents han sigut recorregudes sense èxit; en el cas de la cúrcuma es va aconseguir anul·lar ja que hi havia estudis científics publicats amb anterioritat a la patent i recollien l’ús medicinal de la cúrcuma; si no haguera sigut així, la llei no hauria revocat la patent. La llei només protegeix la propietat intel·lectual si existeix una activitat científica formal que reconega aquest coneixement.
Recentment la macroquímica Bayer ha comprat Monsanto, un gegant estatunidenc que es dedica a fabricar agroquímics i biotecnologia per a l’agricultura. Aquesta empresa té el monopoli de l’enginyeria genètica de les llavors; a més, se li atribueix la invenció de l’agent taronja utilitzat en la guerra del Vietnam. Els cultius genèticament modificats són una arma de doble tall: podrien ser beneficiosos, ja que són més resistents a plagues i a condicions meteorològiques, però també poden ser una amenaça per a la salut. El que demanen Negri i Hardt és que hi haja un control democràtic sobre aquests processos d’investigació científica.
“La qüestió fonamental no és que els humans estiguen canviant la naturalesa, sinó que la naturalesa està deixant de ser comuna per a convertir-se en propietat privada i controlada pels seus propis amos”.
És paradoxal que les lleis de patents i propietat intel·lectual estiguen per a fomentar la creativitat i protegir la propietat immaterial, però que aquesta protecció supose un obstacle per a accedir a coneixement i impedisca així, que uns altres treballen a partir d’aquelles idees i continuen amb la innovació i amb la creació. En disciplines científiques com la microbiologia o la genètica, el progrés està supeditat a la col·laboració i a l’obertura de l’accés a la informació.
En 2013, un jove estatunidenc, Aaron Swartz, es va suïcidar per l’assetjament que va patir per part de l’FBI. Swartz va ser condemnat a 35 anys de presó per alliberar diferents articles de caràcter científic perquè tothom hi poguera tindre lliure accés. Després de la seua mort, es va saber que va començar a ser investigat per l’FBI a partir de la publicació del “Guerrilla Open Acces Manifesto” (“Manifest de la guerrilla per l’accés lliure”); aquest text era una defensa a l’acció d’alliberar informació en benefici de la humanitat (Radi.MS 2014).
6
Eines de la multitud
Negri i Hardt conclouen que la democràcia és l’únic camí perquè es consolide el poder de la multitud. Però quin tipus de democràcia és la que necessita la multitud? Ací és on apareix el problema de la representació. En la majoria de democràcies, el govern de tots es veu reduït al govern d’un només per la via de la representació: els representants són triats i, per un període més o menys llarg de temps, tenen llibertat per a prendre decisions que afecten els representats sense que aquests puguen fer res si no estan d’acord amb aquestes decisions. No obstant això, n’hi ha altres models interessants com el de la “representació vinculada”, en el qual els representants estan més controlats, els mecanismes solen estar relacionats amb un nombre més elevat d’eleccions i amb la possibilitat de revocar els representants si aquests no compleixen amb els interessos dels representats.
La democràcia no pot acabar en l’elecció d’un representant i deixar-ho tot a les seues mans; és necessari que es reduïsca la distància entre representants i representats, i per a fer-ho, haurien d’establir-se mecanismes que garantiren més control, més participació de la ciutadania en les decisions que prenen els governs. “Necessitem concebre formes diferents de representació, o potser noves formes de democràcia que superen el paradigma de la representació.” Quan la representació falla, quan la ciutadania, el poble o la multitud no se senten representats, se soscava la sobirania. “La sobirania és un sistema de poder dual”; cal no oblidar que perquè un governe, necessita que hi haja un altre que accepte ser governat.
En aquest sentit, la desobediència civil és una altra estratègia que cal tindre molt en compte quan des dels governs s’intenten imposar lleis que creen situacions injustes per a la societat. L’exercici de la desobediència civil és una invitació a prendre consciència i passar a l’acció. Aquesta acció ha de ser conscient i pacífica i pot servir per a qüestionar aquestes lleis, fer reflexionar-hi fins a modificar-les (Mateos, J. 2018). El text escrit per Henry Thoreau en 1849, Del deure de la desobediència civil, ha sigut el referent per a la lluita pels drets civils i ha influït persones com Mahatma Gandhi o Martin Luther King i molts activistes que apliquen aquesta desobediència civil al sistema tributari (desobediència civil econòmica a) que es neguen a pagar impostos que financen activitats amb què no estan d’acord.
Per a més informació, consulteu el Manual de desobediència econòmica” editat per derechoarebelion.net en 2013 amb llicència Creative Commons.
Seguint la via de la reforma econòmica, una altra estratègia interessant que es podria dur a terme és la implantació de la taxa Tobin d’ajuda als ciutadans: un impost per a gravar les transaccions monetàries internacionals amb què els estats podrien recaptar fons; aquesta mesura limitaria l’especulació i, per tant, la volatilitat dels mercats financers. Hardt i Negri matisen que perquè aquesta estratègia fora més efectiva, la recaptació d’aquests fons no l’hauria de portar l’estat sinó un organisme democràtic global.
Una altra estratègia podria anar encaminada a limitar la vigència del copyright: 150 anys en són molts i més si tenim en compte que l’alliberament d’algunes patents de fàrmacs podrien salvar milers de vides. A més, l’accés lliure a la informació i a les idees podria tindre un efecte positiu i estimular la investigació i la creativitat. Actualment hi ha un debat sobre la limitació de què s’hauria de poder patentar, per exemple la legitimitat de patentar formes de vida creades científicament.
Les llicències Creative Commons són una alternativa interessant al copyright, en què els autors poden acollir-se a diferents tipus de llicències en què es poden definir per a quins usos permeten la cessió dels drets de l’obra conservant els drets d’autoria i mantenint el control per als usos no permesos.
És paradoxal que Hardt i Negri apunten aquestes estratègies com a part de les eines de la multitud i que després les seues publicacions estiguen protegides per copyright.
En l’extrem oposat al copyright tindríem el moviment open source que es basa a crear programari amb codi obert que pot ser copiat i modificat perquè altres persones puguen desenvolupar altres programes. Aquesta filosofia de treball té molt a veure amb la intel·ligència d’eixam i la capacitat de bioproducció de la multitud.
7
Eines de l’art al servei de la multitud
L’art com a forma de treball immaterial té un poder transformador en la societat. Encara que els artistes són conscients de les limitacions d’aquest poder, potser no aconsegueixen canviar el món a escala global, però si que poden influir a escala micro en la societat. La creativitat del camp artístic és una font de recursos per a mostrar camins i vies poc explorats, inspirant i animant, demostrant que hi ha alternatives a l’Imperi, amb la construcció de relats i amb l’encarnació d’actituds valentes i intel·ligents que poden ser contagiades com un virus.
Per a “Actituds singulars” he proposat 22 obres de 10 artistes, treballs que enllacen amb diversos conceptes relacionats amb la multitud i les actituds de resistència. Aquesta selecció pot funcionar com un arxiu de fitxes obert, de manera que es puguen identificar més exemples d’actituds crítiques positives perquè aquest arxiu cresca amb aportacions dels participants.
Entre els treballs seleccionats que ara comentaré breument, trobem obres que funcionen com a mecanismes i ressorts, imatges i relats que ens espenten a una presa de convivència i a fer un pas cap a la mobilització, cap a una resistència activa. Les artistes i els artistes que se citen no creen objectes i si els creen, són eines per a ser usades. Són artistes amb un perfil investigador, fan referència a realitats socials i amb les seues obres responen a problemes reals. No són obres per a la contemplació, són obres amb una funció determinada que ens mostren que és possible adoptar una actitud compromesa enfocada a buscar solució als problemes.
En aquesta selecció també he volgut incloure alguns exemples d’obres que estarien prop de la crítica negativa, com el cas de The column d’Adrian Paci, un vídeo documental que exemplifica com pocs fins on arriba la globalització de l’economia que mostra com és el treball en un “vaixell fàbrica”. En aquesta obra hi ha un detall ple de simbolisme, un missatge que va implícit en la decisió que la columna s’expose tombada i no en posició vertical. Les columnes sempre han sigut un símbol de poder i aquesta en concret és el resultat d’un model de producció extrem a què ens està portant la globalització de l’economia.
Les obres d’Oliver Ressler ens parlen del poder de la multitud, de com aquesta pot fer front a l’imperi mobilitzant-se i organitzant-se. La reapropiació és un recurs que apareix constantment en les obres proposades; reapropiació d’espais, de béns, d’idees, de tècniques i de conceptes. En Too big to fail, una multitud massa important per a fallar s’apropia de la frase utilitzada per a justificar rescats bancaris per a assignar-la a la multitud.
Escif també estaria pròxim a la línia de crítica negativa; de fet, en molts dels seus treballs ho està, però les seues obres solen fer d’interruptor per a activar la reflexió sobre diferents temes que fan referència, per exemple, a la corrupció, a l’alienació de l’individu o a l’efecte de la globalització. Però algunes obres murals com “Opór” o “Gaua Gurea Da! / Errekaleor” (La nit és nostra), són una crida a la resistència de grans dimensions, no només per la seua grandària física sinó per la càrrega simbòlica que contenen. En projectes com “Breath project” la implicació va més enllà de tocar les consciències i donar coratge a aquells que resisteixen; en aquest cas, parlem d’un projecte que pretén una transformació real que soluciona un problema concret.
L’obra de Tue Greenfort “Exceeding 2 degrees” també aconsegueix transformar la realitat a escala local. El projecte consisteix a aconseguir reduir el consum d’energia variant la temperatura de la sala d’exposicions; en aquest cas l’obra es converteix en un mecanisme que obliga la institució a modificar part del seu funcionament. Aquesta acció, que pot semblar simple, requereix un treball important de mediació, sobretot quan el centre d’exposicions no té suficient autonomia i depén d’un ens superior. Si aplicar un canvi de temperatura en un centre d’art públic ja suposa un repte burocràtic, aconseguir que la institució quantifique l’estalvi i el destine a compensar l’impacte ambiental que genera amb la compra d’una porció de bosc, l’exercici d’inversió de poder és molt elevat.
Estem acostumats al contrari: les institucions són les que imposen les regles i les condicions que els artistes/ciutadans han de complir.
Aquest projecte també és interessant perquè enllaça amb la idea de “consum conscient”; quan parlem de democràcia ho fem amb la idea de participar votant, però cal tindre en compte que amb els nostres actes de consum, cada dia també votem, donem suport a grans corporacions que representen interessos concrets. Des del punt de vista del consumidor, tenim el poder de no donar suport a determinats grups d’empreses i buscar productes alternatius per a donar suport, per exemple, al comerç just, a les petites cooperatives, als productes de proximitat i exigir un comportament ètic a les empreses que ens subministren productes i serveis. No podem delegar aquesta responsabilitat als governs, ja que aquests se sotmeten al poder de l’imperi; hi ha molts exemples de multinacionals que amenacen amb el trasllat de la producció i la deslocalització de les seues fàbriques a països on la mà d’obra o la legislació els resulta més beneficiosa. Els estats acaben relaxant els seus mecanismes reguladors i cedeixen als interessos d’aquestes grans empreses.
Carolina Caycedo en “Day to day”, un dels seus projectes a llarg termini (de 2002 a 2009), va portar a la pràctica la idea utòpica de viure sense diners, amb la recuperació de la barata com a estratègia per a abastir-se dels productes i serveis que necessitava, per a demostrar que aquesta tècnica afavoreix la creació de relacions personals. En aquesta línia de treball, altres artistes com, per exemple, Julieta Aranda i Anton Vidokle han recuperat la idea dels bancs del temps per a crear xarxes de col·laboració en què s’aconsegueix prescindir dels diners.
Un altre projecte desenvolupat a llarg termini en diverses ciutats és “Distributive Justice” d’Andreja Kuluncic. Podem considerar aquest projecte com una eina d’investigació i de promoció de la participació. Cada participant pot col·laborar amb l’aportació de la seua opinió sobre temes relacionats amb el repartiment de béns comuns a escala global. Una de les seues virtuts és que el
projecte va creixent amb les col·laboracions de cada participant; tot suma i, a mesura que el seu arxiu viatja i s’usa, es fa més complet.
Amb el treball de Núria Güell entrem de ple en el terreny de l’art com a eina per a atacar problemes concrets, encara que siga a escala local. El seu treball es basa a utilitzar diferents estratègies per a invertir les relacions de poder; les estratègies que utilitza són les mateixes que empren les grans empreses i els estats, però ella les usa al servei de la ciutadania. Els seus projectes solen posar la institució en situacions compromeses, més encara quan es tracta d’institucions públiques i s’utilitza part del seu pressupost per a promoure la desobediència civil.
Per al seu projecte “Art polític degenerat, protocol ètic” fet a l’MNCARS, l’artista va crear una societat anònima en un paradís fiscal per a donar-la després a un grup que actua de forma local en un projecte de desenvolupament d’economia autònoma; d’aquesta manera, poden evadir impostos i quedar fora de l’abast d’organismes com el BCE o l’FMI. Quan van crear aquesta societat en un paradís fiscal, van utilitzar els diners destinats a la producció artística per a aconseguir assessorament professional; els seus assessors van ser els mateixos a qui van recórrer polítics i empresaris reconeguts per a desviar fons públics i evadir impostos.
Per al projecte “Oficina de rescat invertit”, Güell repeteix la mateixa tècnica: utilitza els diners i els recursos de la institució, en aquest cas, per a muntar una oficina d’assessorament al ciutadà; en aquesta oficina s’informa sobre tècniques de desobediència fiscal, no es tracta de deixar de pagar impostos, sinó de decidir a què s’han de dedicar aquests diners recaptats.
Dos dels projectes seleccionats tenen com a protagonista l’educació a les aules; Güell afirma que l’escola i el museu són institucions que haurien de potenciar la capacitat crítica de les persones. En “Dissuasió”, l’eina que presenta té forma d’unitat didàctica per a explicar coses que normalment no s’ensenyen a les aules; la unitat didàctica comença amb l’explicació de l’origen dels diners en la història, i després, parla de l’aparició dels bancs i de com funcionen; concretament, li interessa explicar com els bancs creen els diners a partir del deute d’altres. Aquesta és la base del projecte dut a terme per Enric Duran, un activista que va arribar a expropiar als bancs quasi mig milió d’euros amb una estratègia basada a demanar préstecs que no pensava retornar. Per a aquest projecte, Duran va col·laborar amb Güell impartint aquesta unitat didàctica a alumnes de 3r d’ESO.
El seu altre projecte relacionat amb les aules és “Rambo”, un projecte dedicat a sabotejar les tècniques de reclutament que du a terme l’exèrcit dels EUA a les escoles de les zones més pobres. En aquestes campanyes de reclutament, s’utilitzen conceptes com l’aventura, la pàtria o la seguretat nacional per a enganyar amb bones paraules joves de 17 anys i portar-los a una guerra per a defensar interessos molt diferents. La manera de sabotejar aquestes campanyes és fer uns tallers amb un veterà de la guerra de l’Iraq que conta de primera mà què va viure durant els seus anys de militar destinat a una zona de conflicte. Els tallers es fan un any abans que comencen les campanyes de reclutament.
Marta de Gonzalo i Publio Pérez Prieto, a més de ser artistes audiovisuals, són professors de secundària; amb “No renunciem” rememoren antics projectes d’educació alternatius com les missions pedagògiques. En el seu treball, l’educació té un paper central ja que només amb individus ben formats intel·lectualment i amb capacitat crítica s’aconseguiran canviar les dinàmiques d’un sistema global que dona prioritat als interessos dels mercats sobre els de les persones. “Balla la contrareforma” és un vídeo que en un primer moment podria semblar un exemple de crítica negativa ja que enumerar una sèrie de situacions injustes, però a mesura que avança, hi ha un moment en què s’apel·la directament al sentit crític de qui visiona el vídeo per a incitar-lo a mobilitzar-se a “colonitzar l’alegria” i a “colonitzar els afectes”, a recuperar pràctiques com la de la barata, a fer un consum conscient, a unir-se i treballar de manera col·lectiva, a abandonar el sotmetiment i saltar-se les normes; de nou, hi apareix la idea de la desobediència civil.
Superflex és un col·lectiu danés amb més de dues dècades de recorregut en les quals ha creat diferents eines al servei de la ciutadania; de fet, quan es visita el seu web, en lloc de “projectes”, apareix la paraula “eines” (tools). Metre investigava per a un projecte fa més de deu anys, vaig descobrir “Supergas”; va ser la primera obra que vaig veure de Superflex, una estació de biogàs desenvolupada amb científics per a garantir l’autosuficiència energètica a entorns rurals poc accessibles. Aquest projecte em va enganxar, va ser la primera obra/eina que vaig descobrir; em va impactar perquè superava el que fins a aquell moment pensava que l’art podia fer; era una cosa real i en el fons no importava molt si era art o no, l’obra era una solució a un problema real creada per artistes. Mentre molts es quedaven en la fase de denúncia quan feien les seues obres, ells responien la pregunta “Què puc fer jo per a solucionar aquest problema?”. Aquest plantejament, aquesta actitud, em va semblar realment interessant; a més, es tractava d’un projecte col·laboratiu que involucrava científics i associacions locals que treballaven junts, just abans que la paraula transdisciplinarietat es posara tan de moda.
Abans, quan amb l’obra de Tue Greenfort parlava de consum conscient i de buscar productes alternatius, pensava en tota la gent que, quan buscava aquesta alternativa, no la va trobar i, en compte de queixar-se, va decidir crear-la. Superflex en 2006 va editar “Self-organisation / Counter economic strategies”, un llibre dedicat a recopilar experiències d’autogestió i estratègies econòmiques alternatives; aquest llibre, a diferència del de Negri i Hardt, sí que està editat sota llicència Creative Commons. El terme self-organisation ve prestat del camp de les ciències naturals i fa referència a sistemes que s’organitzen internament que creixen en complexitat, sense l’ajuda de fonts externes; de nou, hi apareix la idea d’estructures en xarxa, com en el concepte de multitud. El llibre funciona com un receptari d’idees; la intenció és que aquestes idees es puguen copiar, desenvolupar, modificar i millorar, just al contrari del que ocorre amb les patents. Gran part de l’obra de Superflex està enfocada a fer-nos reflexionar sobre la propietat intel·lectual i la còpia.
“Hospital Equipment” és un projecte que té similituds amb el sistema de treball que empra Núria Güell; l’art es converteix en la via per a canalitzar recursos camuflats en forma d’obra per a ajudar allà on es necessita. El material de quiròfan que compon la instal·lació va anar a parar a un hospital de Síria i a un altre de Gaza.
Actualment, el concepte de participació, a l’igual del de sostenibilitat i molts altres, està perdent el sentit pel mal ús que se’n fa; hi ha massa casos en què es ven participació i és una falsa participació, una participació dirigida, o mediada, o poc representativa. “Superkilen” és un parc urbà dissenyat per Superflex i un estudi d’arquitectura; el parc està situat en un dels barris amb més diversitat de Copenhaguen. Superflex ha desenvolupat un extens procés participatiu per a convertir aquest espai públic en un parc que reconeix la diversitat i la singularitat dels seus veïns com un valor positiu. Aquest procés participatiu, a més de millorar la integració dels veïns, aconsegueix transmetre la idea que per mitjà de la participació es pot influir en les polítiques locals.
L’última de les obres que propose de Superflex és potser la que menys té a veure amb la idea d’eina; estaria, més aviat, en la línia d’altres obres que hem vist que interpel·len l’espectador per a incitar que emprenga alguna acció. “The working life” planteja una proposta radical a través d’una teràpia d’hipnosi: se’ns demana una ruptura amb un sistema laboral que prioritza la salut dels mercats i no la de les persones. “Ells manen hui perquè tu obeeixes” (Albert Camus).
Un altre exemple de pràctica artística en què les barreres entre art i treball social es difuminen és el que fa el ja veterà (des de 1993) col·lectiu austríac Wochenklausur. El seu treball podria definir-se com: mediació i resolució de problemes socials específics. En aquest cas, l’eina són ells mateixos i el treball que exerceixen. Wochenklausur recorre a la capacitat de l’art per a transformar la vida de les persones, i és justament al que s’han dedicat els últims 25 anys; el col·lectiu ha treballat per a millorar les condicions de minories socials, drogoaddictes, persones sense llar, refugiats, aturats, malalts, etc. Per a Women-led worker’s Cooperative van aconseguir que un grup de dones que viuen en una zona deprimida a conseqüència dels canvis econòmics globals, iniciaren un projecte d’autoocupació, en el qual els van proporcionar totes les eines necessàries per a posar-lo en marxa, facilitant-los l’ajuda de professionals que van aconseguir involucrar en el projecte i mediant amb les institucions públiques per a aconseguir les millors condicions perquè funcionara.
David Arlandis
Autogestió, Autosuficiència, Associacionisme, Banca ètica, Bancs de temps, Biopoder, Consum conscient, Contrainformació, Cooperativisme, Copyleft, Creative Commons, Crowdfunding, Democràcia directa, Desobediència civil, Desobediència econòmica, Despossessió per acumulació, Economia col·laborativa, Formació no reglada, Imperi, Insolvència, Insubmissió fiscal, Intel·ligència d’eixam, Inversió de regles/lleis/rols, Mediació, Multitud, Open Source, Participació, Reapropiació, Reciclatge, Resistència, Treball col·laboratiu, Barata
Fonts d’aquest text i de l’annex d’obres:
Arlandis, D. y Marroquí, J. (2014). “7000000000”. Disponible en: http://www.eacc.es/www/wp content/uploads/2014/02/7_000_000_000_CAS.pdf
Bradley, W et al. (2006). Self-Organisation/Counter-Economic Strategies. Sternberg Press. New York.
Breath project (2017). “Breath tempo di ricarica”. [web]. Disponible en http://www.breathpro ject.it/ita/
Caycedo, C. (2018). “Carolina Caycedo. Day to day”. [web]. Disponible en: http://carolinacayce do.com/day-to-day-2002-2009
De Gonzalo,M. y Pérez, P. (2018). “Marta de Gonzalo y Publio Pérez”. [web]. Disponible en : http://martaypublio.net/es/inicio/
Doncel, L. (2018). “El sueño de Airbnb cae en manos de los profesionales. El país. [artículo en l í n e a ] . Disponible en: https://elpais.com/economia/2018/01/19/actualidad/ 1516386039_221435.html
Güell, N. (2018). “Nuria Güell”. [web]. Disponible en: http://www.nuriaguell.net/
Indiegogo. (2017). “Breath tempo di ricarica”. [web].Disponible en https://www.indiegogo.com/ projects/breath-tempo-di-ricarica-art-environment#/
Jeu de Paume. (2013). “Adrian Paci. Vies en transit”. [web]. Disponible en: http://www.jeude paume.org/index.php?page=article&idArt=1771
Jeu de Paume. (2013). “Adrian Paci. The column at Jeu de paume” [vídeo]. Le magazine/Jeau de Paume. París. Disponible en: https://vimeo.com/98044998
Kuluncic, A. (2018). “Andreja Kuluncic”. [web]. Disponible en: http://www.andreja.org/
Marroquí, J. (2008). “Positive Critical Imagination”. Magazine08, Edinburgh Sculpture Workshop. [catálogo de exposición].
Mateos, J. (2018). “¿Qué es la desobediencia civil? Una mirada jurídica”. [blog]. Disponible en https://www.elsaltodiario.com/conquista-derecho/que-es-la-desobediencia-civil
Negri, A. y Hardt, M. (2002).”Imperio”. Paidós. Barcelona.
Negri, A. y Hardt, M. (2004). “Multitud. Guerra y democracia en la era del imperio”. Random House Mondadori. Barcelona.
Radi.MS (2014). Recordando a Aaron Swartz y el “Guerrilla open Access Manifesto”. [blog]. Dis ponible en https://radi.ms/es/aaron-swartz/
Ressler, O. (2017). Installations, videos and projects in public space by Oliver Ressler. Globalizig protest. [web]. http://www.ressler.at/category/projects/
Streetagainst, (2017). “OPOR/RESISTENCE/Warsaw, Poland”. [blog]. Disponible en http:// www.streetagainst.com/2017/11/46-opor-resistance-warsaw-poland/
Streetagainst, (2017). “Breath project”.[blog].Disponible en http://www.streetagainst.com/ 2017/02/breath-project-open-now/
Superflex, (2018). “Tools”. [web].Disponible en https://superflex.net/tools